Per si algú vol practicar més

Si hi ha alguna persona que vulga practicar el comentari de text us deixe un altre:

Al llarg del cap de setmana penjaré la correcció perquè li pegueu una ullada.

Si teniu qualsevol dubte em podeu enviar un correu: oruiz@florida-uni.es


CORREU COMERCIAL
A Les mil i una nits hi havia una frase secreta que permetia que Alí Babà
obrís la porta inexpugnable. Alí Babà deia: «Sèsam, obre’t!» i la porta de la
cova s’obria sense cap problema ni prevenció. Han passat els segles i, ara,
aquell «Sèsam, obre’t» ha quedat obsolet i no obre cap porta. ¿Per què?
Perquè ha estat substituït —en el rànquing de frases obridores— per una
altra que, aquesta sí, les obre absolutament totes: «Correu comercial!»
Avui, per accedir a qualsevol edifici de veïns no cal clau de cap mena.
N’hi ha prou, al matí o a la tarda, d’acostar-se a l’intèrfon. L’únic esforç
que demana és pitjar tots els timbres i, amb veu desmenjada, cridar:
—Correu comercial!
La porta s’obre immediatament. Inquilins que es passen el dia queixantse
que la inseguretat ciutadana això i la inseguretat ciutadana allò, i
renegant que no estem segurs en aquests temps que corren, de seguida que
senten «Correu comercial!», sense pensar-s’ho ni un mil·lèsima de segon
posen el dit al botonet que obre la porta de l’edifici i el pitgen. És un acte
reflex que els fa parents dels gossos de Pavlov.
Als edificis on han instal·lat intèrfons amb càmera de vídeo perquè —
abans de permetre l’entrada a ningú— el veïns identifiquin la cara de qui
truca, ara tant se val la cara que faci qui truca i si és conegut o no. N’hi ha
prou que digui: «Correu comercial!» Li obren la porta sense problema ni
comprovació de cap mena.
Als delinqüents ja no els calen jocs de claus ni rossinyols. Almenys per
accedir a la porta principal. Amb la frase màgica n’hi ha prou. Després, un
cop dins de l’edifici ja és qüestió de manetes. És fascinant que en un món
suposadament tan tecnificat, amb sistemes de seguretat importats de París i
de Cincinnati i amb alarmes —diuen— sofisticadíssimes, dues paraules
màgiques ho facin tot vulnerable.
A Jericó, els israelites van haver de fer, durant sis dies, una volta cada
dia entorn de la ciutat, passejant l’arca i tocant els corns. Finalment, de tant
tocar els corns les muralles es van desplomar. Eren altres temps. Avui no
els caldria tant d’esforç. Per accedir a la ciutat en tindrien prou d’acostar-se
a la porta i cridar, amb veu rogallosa i de mala gana:
—Correu comercial!

Quim Monzó (1996)
Extret del recull d’articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. Quaderns crema, Barcelona 1998