Un altre comentari de text

 Ací teniu un altre text per comentar:


TEXT 1
El carrer, en el qual no he vist, malgrat els meus esforços i les meves bones disposicions, cap element de sublimitat ni de pintoresc, té una nota d'una obvietat indiscutible : és realmente estret. Sobre els seus costats hi ha una vorera de pedra en el qual pot circular un ésser humà amb una facilitat evident. De tota manera, si aquesta persona fos molt voluminosa, com aquells homes tan grassos que abans es veien de tant en tant en el país i que semblen haver-se'n anat a l'altre món per delicadesa, silenciosament; els marxapeus del carrer serien insuficients. Pel centre del carrer –que és empedrat amb llambordes d'ull de serp–, hi pot passar un carro o una tartana folgadament. S'entén un carro embalumat fins dalt dle tot de palla o d'userda. En aquest cas, les voreres li donen un suplement d'espai que li permet transitar amb una justesa perfecta. És a dir: el càlcul que serví per a construir el carrer fou fet a base de servir de pas a un carro de pagès carregat a seny. Mentre el transport es féu a base d'aquests carros, el càlcul fou perfecte. Avui resulta anacrònic i notòriament insuficient. Quan un camió modern s'atreveix a enfilar el carrer, ha de collocar tot el joc lateral de les seves rodes sobre la vorera, cosa que no és pas senzilla i que sempre provoca les protestes airades dels ciutadans del carrer i les dels transeünts abocats a un perill cert, naturalment. El carrer Estret, doncs, ha entrat en un període més o menys llarg d'agonia. La seva duració dependrà dels diners que es tinguin per a crear una via de més ample i còmode accés. El motor d'explosió en tot cas desplaçarà el carrer a les golfes dels trastos vells. Arribarà un moment en què aquesta giragonsa urbana serà un indret silenciós, recollit i quiet. Els nostres fills –amb seguretat, els nostres néts– veuran créixer l'herba –una mica de filet verd– pels intersticis de l'empedrat. Mentrestant és l'esca de tota mena de petits conflictes entre el trànsit rodat, la ciutadania que hi és establerta i el transeünt modest. Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.

Josep Pla, El carrer estret